Virgínia (dones il·lustres 2)

Hi ha una formosa llegenda centrada en el personatge de Virgínia datada cap l'any 449 abans de Crist.

Virgínia era una jove plebea, filla de Virgini, centurió de l'exèrcit romà, i promesa de Luci Icili, antic tribú de la plebs. Era Virgínia de una bellesa tal que es va encapritxar d'ella un magistrat del més alt nivell, el decemvir Api Claudi, el qual veient que no podia aconseguir-la per la seva voluntat, va intentar fer-ho en contra de la voluntat de la jove. Va recórrer a l'aplicació estricte de la legalitat vigent, segons la qual, essent Virgínia filla d'una esclava de Marc Claudi, client de Api Claudi, era propietat de Marc, per la qual cosa aquest podia vendre-la a qui volgués o disposar d'ella com volgués. En efecte, presentat l'assumpte davant del tribunal, aquest es va veure obligat a reconèixer  la propietat de Marc Claudi sobre Virgínia. Era la llei. El pare, que no estava disposat a consentir aquest afrontament  per a la seva filla, li va enfonsar l'espasa en el pit, quedant morta allí mateix. Fou tal la indignació i la consternació de la plebs, que es sublevaren contra els decemvirs,  exigiren la seva  destitució i es van retirar al mont Aventí. Demanaren, a més a més, que es  modifiqués la llei que permetia aquestes barbaritats.

Nicolai Ge (1831-1894)

Camil·la (dones il·lustres 1)

Camil·la es portada pel seu pare Metabus (De mulieribus claris de Boccaccio)

              

En la mitologia romana,  la reina Camil·la dels volscs va ser la filla del rei Metabus i Casmil·la.

Expulsat del seu tron, Metabus va ser perseguit per volscs armats per la selvatjor, portant la seva filla acabada de néixer en braços. El riu Amasè li bloquejava el pas, i tement per la vida de la seva filla, la va lligar a una llança. Encomantant-la a Diana i prometent-li que si sobrevivia Camil·la seria una guerrera verge al seu servei, va llençar la llança a l'altra banda del riu.

A l'Eneida, Camil·la apareix com una reina guerrera que ajuda el seu aliat, el rei Turnus dels rútuls, a combatre Enees i els troians en la guerra que esclatà arran del corteig de Lavínia. Arruns va matar Camil·la quan estava distreta perseguint Chloreu. El servent de Diana Opis, a les ordres de la deessa, va venjar la mort de Camil·la matant  Arruns.

Virgili, a l'Eneida, escriu que era tant ràpida que podia córrer per sobre el mar sense que els seus peus es mullessin, i córrer sobre un camp de cereals sense doblegar cap de les plantes.

                           

L'origen de les paraules (2)

La nostra paraula moneda ve del terme llatí moneta que volia dir "avís", ja que segons la llegenda quan els gals assaltaren el Capitoli, on es trobava el temple dedicat a Juno, que tenia les funcions de seca i de banc dedicat a guardar els tresors i els diners, les oques sagrades van començar a xisclar, alertant del perill.

El terme salari prové de la forma llatina salarium "suma que es donava als soldats per què compressin sal", i després "sou".

El mot peculi procedeix de pecus "bestiar"  i pecuniari de pecunia "riquesa, fortuna, béns", donat que la ramaderia formava part dels primers béns de l'home.

La paraula diner ve de denarius "moneda de plata que havia valgut deu asos".

Per acabar, tenim també el terme òbol procedent del grec ὀβολός "moneda grega d'escàs valor".

Els morts eren enterrats amb un òbol a sota de la llengua o en els ulls  per tal que, un cop l'ombra del mort arribés al món subterrani de l'Hades, pogués pagar al barquer Caront i així poder passar a través del riu Aqueront. Aquells que no tenien la quantitat suficient, o que no havien rebut els ritus funeraris corresponents per part de la família i dels amics, s'havien d'esperar durant cent anys a la riba de l'Aqueront, fins que Caront  accedia  a portar-los sense pagar.

Com va dir Juvenal (1, 112): Inter nos sanctissima divitiarum maiestas. 

                                         

Pensum aestivum 2011

Repasseu una mica aquest estiu per començar bé la matèria de Llatí de 2on de Batx.

• Pel que fa a  la part de morfologia, aneu a l'apartat Fem feina on hi trobareu un tou d'exercicis per fer. Tampoc cal  fer-los tots.
• Quant a la traducció, heu d'acabar l'Espasa de Dàmocles que ja està començada i una altra traducció que  us donaré en paper. Podeu consultar els diccionaris i vocabularis que trobareu a l'apartat Ampliem el vocabulari.

• Pel que fa a la literatura convindria rellegir la comèdia de Plaute El soldat fanfarró,  lectura obligatòria per a les PAAU de 2012.
• A l'apartat Recursos TIC i Imprescindibles de viatge hi trobareu diverses webs sobre el món clàssic. Podeu llegir alguna cosa sobre cultura i civilització greco-romana. No cal fer cap resum, però sí prendre nota dels  apartats llegits. Podeu també visionar els apartats de Mapes virtuals i el Món romà en 3D,  i jugar una mica a l'apartat Ludi.

Recordeu que la feina s'ha de lliurar el primer dia de classe i que contarà pel primer trimestre.

Com va dir Horaci (Sat. 1, 9, 59-60): Nihil sine magno / vita labore dedit mortalibus.
 
Pensum accurate, discipuli et discipulae.

L'origen de les paraules (1)

La paraula escola ve del llatí schola ("lliçó, escola") i, aquesta, del grec  σχολή  "lleure", "oci", "temps lliure", "estudi", "escola".

És curiós que la paraula escola per a nosaltres implica deure i treball, mentre que originàriament significava tot el contrari: lleure i oci. La raó del significat originari és senzilla: l'escola és un lloc d'aprenentatge, és a dir, un lloc on es descobreixen les activitats plenament humanes, exemptes de les preocupacions del treball, la producció i les qüestions vinculades amb la subsistència. És per aquest motiu que l'escola rep el nom, originàriament, dels plaers.

Per tant, discipuli et discipulae, gaudiu d'aquest espai que és l'escola i tingueu present el que va dir Ciceró (a Juli Rufí, De Fig. Sent 19):

                     Litterarum radices amaras, fructus dulces.

La presència del món clàssic en la poesia actual

Us presento un del poemas de la poeta i traductora Aurora Luque (Almeria, 1962), l'obra de la qual es farcida de referències clàssiques. 

ANUNCIOS

Vendo roca de Sísifo,

añeja, bien lustrada,

llevadera, limada por los

siglos,

pura roca de infierno.

Para tediosos y 

desesperados,

amantes del absurdo

o para culturistas

metafísicos.

Almohadilla de pluma para

el hombro

sin coste adicional.

...

Vendo toro de Dédalo.

Discreción. Quince días

de frenético ensayo.

Se entrega a domicilio.

Se adapta a todo tipo de

orificios.

...

Revendo laberintos

usados, muy confusos.

Se garantiza pérdida total

por siete u ocho años.

Si no queda contento,

reembolsamos el hilo de

Ariadna.

...

Alquilo alas de Ícaro

adaptables, elásticas.

Imprescindible curso de

suicida,

máster de soñador

o currículum roto de

antemano.

                                                      Aurora Luque

L'espasa de Dàmocles

Dàmocles fou un magnat siracusà company de Dionisi el Vell, sanguinari tirà de Siracusa del s.IV a.C., conegut per l'anècdota narrada per l'historiador grec Timeu de Tauromènius (c.356 - 260 a.C.) a la seva Historia de Sicília. Més tard, al s. I a.C. l'anècdota fou represa per Diodor Sícul, per Ciceró a les seves Tusculanae Disputationes V, 61-62 i per Horaci als Carmina III, 1. Dàmocles considerava que Dionisi el Vell era feliç gràcies a la seva riquesa i al seu poder i el criticava pels seus gustos de luxe. Un dia, el tirà el va convidar a un banquet amb tota mena de luxes, plaers i luxúria però just al damunt del setial de Dàmocles hi havia fet penjar una espasa sostinguda només pel pèl d'un cavall, i el va convidar a jutjar si allò era la felicitat; l'espasa representava el perill constant al qual havia de fer front el que tenia riqueses o poder, representades pel banquet i els plaers. D'aquest fet es va originar la dita "l'espasa de Dàmocles", excel·lent metàfora que s'utilitza per referir-se a un perill imminent i al preu que s'ha de pagar pel poder.

Destrictus ensis cui super impia
ceruice pendet, non Siculae dapes
 dulcem elaboratum saporem,
     non auium citharaequecantus      

Somnum reducent: somnus agrestium
lenis uirorum non humilis domos
     fastidit umbrosamque ripam,
     non Zephyris agitata tempe. 

                                                       Horaci, Carmina III, 1 (v. 16-24)

                                                                           

                                                                 Richard Westall (1812)

                                        

Faetont

El mite de Faetont ha estat motiu inspirador molt sovint d'obres pictòriques, literàries, musicals. A  l'Edat Mitjana inspirà el següent romanç:

Faetón le ruega a Febo,

como hijo regalado,

que le dé el carro del Sol,

cual se lo tiene mandado.

El padre, como le quiere

en muy excesivo grado,

dícele entrañablemente

con un recelo celado:

"el don, hijo, no te niego

pues de dártelo he jurado,

pero conviene que sepas

que el cargo que has demandado

es peligroso y muy fuerte

por no ser tú experimentado;

pídeme otro don, mi hijo,

que no te será negado".

"Ése quiero, padre Febo,

aquese que me habéis dado."

Viendo Febo a Faetón

estar tan determinado,

los caballos rubios, blancos,

antes del día ha enfrenado

y uncidos con el carro

a Faetón aposentado

diole su corona y cetro,

y de nuevo le ha avisado

de tener recio las riendas

que tenga especial cuidado

y  que los caballos deje

ir por su camino usado.

"Mira que si subes más

de lo que es acostumbrado,

hijo, quemarás el Cielo

y si bajas demasiado,

puedes abrasar la tierra,

lo que en ella está sembrado.

Ve, hijo, empieza tu vía

que la Aurora ya ha asomado."

Como el carro iba ligero,

de saber poco enseñado,

fue apartado del camino

y en un punto trastornado,

la gobernación perdida,

Faetón muerto y quemado.

En esto que habéis oído

el hijo y el padre han errado:

el padre en el prometer

y sujetarse de grado,

el hijo por codicioso

en adquirir nuevo estado,

no siendo para mandar,

sino para ser mandado.

Com va dir amb saviesa Ciceró a De Senectute 6, 20: Temeritas est florentis aetatis, prudentia senescentis.

Plaute

Després d'haver llegit amb el alumnes de 1r de Batx. quatre comèdies de Plaute: Mostellaria (Comèdia del fantasma), Miles gloriosus (El soldat fanfarró), Amphitruo (Anfitrión) y Aulularia (La comèdia de l'olla) veurem la divertida pel·lícula Golfus de Roma dirigida l'any 1966 per Richard Lester.

Les obres dels comediògrafs llatins Plaute i de Terenci  són plenes de sentències que després seran recollides pel nostre refranyer. Us en poso uns quants a tall d'exemple:

• Terenci, a la seva obra El botxí de si mateix (v. 77),  fa dir a Cremes: Homo sum: humani nil a me alienum puto, sentència que després es convertirà en el lema dels defensors de l'humanisme i de la solidaritat humana.
• També a Terenci, en aquest cas a la comèdia Formió (v. 27), podem llegir Fortes fortuna iuvat, i més endavant Quot homines, tot sententiae (v. 454) i Auribus teneo lupum (v. 506).
• A  l'Àndria (v. 68) de Terenci trobem Veritas odium parit y més endavant Amantium irae amoris integratio est (v. 555). 
• A l'Asinària (v.88) de Plaute llegim Homo homini lupus est.
• Plaute  al Curculi (v. 55) ens diu: Qui e nuce nucleum esse vult, frangit nucem. 

Viatge a Sicília

A continuació teniu un google maps de l'illa de Sicília. Es tracta de l'illa més gran de la Mediterrània i amb nombroses restes arqueològiques d'època clàssica. Teniu ja marcats diversos punts d'interès per visitar. Ara continueu vosaltres buscant informació i afegint-la al mapa. Iter feliciter faciatis, discipuli et discipulae!

Mostra Viatge a Sicília en un mapa més gran

Geografia romana

Us deixo també un altre vídeo per repassar, en aquest cas,es tracta d'una descripció d'Itàlia.

Roma y la cultura grega

L'orador i polític  grec Isòcrates (Atenes, 436 a.C. - íbid. 338 a. C.) va dir en el paràgraf 50 del seu Panegíric que la ciutat d'Atenes, i els grecs en general, sobresortien de tal manera per damunt de la resta d'homes que el seus deixebles van arribar a ser mestres d'altres i van aconseguir que el nom de grecs s'apliqués no solament a la seva raça, sinó també a la seva intel·ligència, i que es donés més el nom de grecs als partíceps de la seva educació que no pas als de la mateixa sang. 

Més tard, en el segle I a. C., el polifacètic romà Ciceró (Arpinum 106 a.C.- Formiae 43 a.C.) a le seves Tusculanes, 1,3 dirà que els grecs van ser superiors als romans en erudició i en tots els gèneres literaris, i que era fàcil que en això Grècia els vencès, ja que els romans no van oposar resistència a deixar-se vèncer. 

 

Us deixo un interessant vídeo sobre la geografia grega per refrescar una mica el tema que vam fer en començar aquest trimestre.